L’Adéu i... à bientôt!

Darrer dia del festival Brest’08. Ens envaeix una mescla d’esgotament i tristor. El dia comença amb una pluja fina que poc a poc s’obrirà fins a una calor gairebé afogant per la manca de vent. Avui celebren el seu dia els companys gallecs. Poc desprès de les deu del matí, les gaites ja sonen en un cercavila pels diferents espais de la fira. Prenem cafè tota la delegació. En acabar decidim emprar la Xerina per fer una volta pels diferents molls i veure per darrer cop la diversitat d’embarcacions. Com si fora una pastera tots cinc ens hi fem un racó. Ens acomiadem l’un rere l’altre dels diferents espais aquàtics en els que hem viscut experiències visuals inesborrables. A la fi Brest ha estat sobretot una experiència, una emoció i un aprenentatge. L’experiència de conèixer diferents tipus de velams i embarcacions vius, que naveguen pels diferents oceans i mars d’aquest món. L’emoció de compartir experiències amb gent d’altres indrets, de navegar al costat de grans bastiments, de sentir-nos “algú” per la nostra diversitat en aquest espai anglosaxó. L’aprenentatge resultant de veure i entendre el funcionament de diferents aparells i eixàrcies, de badar davant dels artesans vinguts de lluny, d’entendre les diferències i les similituds entre les flotes de diferents continents, de no discriminar a ningú pel vaixell que mena ja que aquí, a Brest, tots són importants.

Desprès de la visita pausada amb un punt de motor la Xerina i la Nena han emprès el camí de tornada. Amb un punt de vent d’oest han volgut sortir del port amb les veles ben obertes, com fan els vaixells grans, i cridant l’atenció amb el so greu del corn. Una navegada de plaer fins a retrobar-se amb els seus respectius remolcs que les menaran a la realitat i al seu mar: la Mediterrània.

Sense desmerèixer a ningú, la participació en aquesta gran trobada ens ha fet més savis. A partir d’ara a les nostres converses podrem dir allò de... “jo hi era!”, i ningú ens podrà contradir. Demà s’iniciarà un compte enrere per la propera edició, avui tots estem segurs de tornar-hi. En dos anys alguns podrem tastar el que els altres paladejaran demà: Douarnenez. Ara només resten una dotzena de cents de quilòmetres per ser de nou a la llar. L’estiu no ha fet més que començar i encara ens queden un munt de cites i de feina a fer per la salvaguarda del patrimoni marítim i la difusió de la navegació tradicional. Així doncs, Bon Vent! per aquells privilegiats que poden retornar per mar i “bonne route” pels que ho farem sobre l’asfalt.

Salut!